ARTISTA

 

Oda Sales Caro (Berga,1991)

Porto dibuixant des de ben petita. El dibuix per a mi ha sigut sempre una eina per expressar com em sento en cada moment i, a part, per expressar el que penso (ja que sempre he sigut una persona ultra tímida i a través del dibuix expresso moltes coses que per por a no ser escoltada o per timidesa no m’atreveixo a dir en paraules).

Després de donar-li moltes voltes, quan vaig acabar el Batxillerat Humanístic ,vaig començar a estudiar il·lustració a l’Escola d’Art de Manresa, però vaig deixar-ho per desavinences estilístiques amb alguns dels professors, ja que a mi m’interessava un estil més diferent al que ells volien “imposar”.

 

Sempre m’ha agradat dibuixar la part més “macabra” o oculta de la vida, i desgraciadament no sempre agrada. Odio dibuixar princeses o la part més rosa de la vida. Crec que la decadència té més joc i pot ser més bella. (Però d’això parlarem més endavant en l’apartat de la meva obra).

 

Actualment després d’haver deixat il·lustració, m’estic “formant” de manera més autodidacta i experimental, i fent aflorar allò que penso de manera més sincera i sense obstacles que m’impedeixin crear de manera lliure i fer el que em roti.

Sobre la meva trajectòria artística...de moment la tinc una mica “pobra”. Vaig exposar dos vegades al Frankfurt Berga farà exactament 5 anys de la primera i 4 de la segona. Actualment col·laboro de manera mensual amb col·lectiu artístic anomenat Nakadaska on a través de diferents propostes artístiques, fan difusió d’artistes novells.

 

 

OBRA

 

Sobre la meva obra, com deia anteriorment, sempre he tingut una debilitat per dibuixar aquesta part més “fosca” i “decadent” de la vida.

 

Si observem les il·lustracions que he seleccionat, veurem que en totes elles apareixen una sèrie de personatges que a mi m’agrada anomenar “seres especiales”, els quals mostren diferents moments escabrosos com per exemple: un suïcidi i la gent mirant (el qual representa el morbo social que es produeix davant un fet així), dos droga dictes un d’ells envoltat de xeringues i ampolles trencades, i un d’ells clavant-se la xeringa, podíem incloure en aquesta sèrie la de l’esquena amb els braços plens de punxades).

 

Per altra banda, també trobem un noi que passa per tres fases: una d’elles amb una vena als ulls, l’altra sense vena però amb ferides i per últim amb els ulls oberts i sense ferides. Amb ell he volgut representar les tres fases del engany, la vena que ens obstrueix i ens fa veure només allò que no és cert, la segona que cau la vena però queden ferides i per últim obrim els ulls per observar i afrontar amb valentia la veritat.